sense àncora

Tot te un principi...el mateix que trenca amb un cruixit lestàtica del foli, lhomogeni gramatge del paper; com un cos nu que guarda ser habillat per la paraula, aquell refrec primer de lombra del desig que anhela  el pergamí  qui ho sap si palimpsest; suor al palmell que ja intueix que dins lambigu territori de boirina la pell de lànima ha delogiar la llum...el volum de la claror, el seu pes...Potser hi hauran altres orígens que estrenaran noves botadures vers les verdes marees daltres boscos, daltres illes, daltres porcions de vides...però avui el pes es dintre Sense Àncora, no hi ha galerna prou capaç de bandejar el fondeig entre gavines.En quan a la Poesia, la cobdícia de somniar el món i  ser compresa,daconseguir  transmetre a qui li vingui de gust endinsar-se en la complexa tasca de desxifrar lentre línies que la solitud  es  estadi que també ens construeix i que els enigmes sovint soterren les passions més cristal·lines i per damunt de tot lavidesa un xic egoïsta, si, de que lainclemència arribi al cor dels lletraferits, que hi faci estada i que com qui no vol la cosa, definitivament, shi quedi.